Datos personales

Crida en defensa de la gestió pública de l'aigua

Crida en defensa de la gestió pública de l'aigua

viernes, 25 de noviembre de 2016

Atrapats en el temps de la marmota






Aquest és el títol de la pel·lícula que tindríem que posar-li a les declaracions dels senyors Armenter i Galí , encara que la seva escenificació en la roda de premsa quedi molt per sota de la gran interpretació de l’actor, Bill Murray.

Els seus arguments no han variat en el temps, quan treuen el cap del cau com la marmota sempre ho fan amb la mateixa cançó,” la millor opció de la gestió de l’aigua a Terrassa és la empresa mixta”, però això sí ... només amb la Mina.

La ciutadania de Terrassa els hem de recordar a aquests senyors que el contracte que es signa a l’any 1942, és realitza un cop finalitzada la guerra civil,  els signants , empresaris de Terrassa juren defensar el principis de “el alzamiento nacional del Generalísimo Franco” amb una concessió “sense ànim de lucre” , donada “ a dit”  per un termini de 75 anys, que finalitza el proper 9 de desembre del 2016.

Les seves declaracions amb frases com “volem que l’Ajuntament s’estalviï el pagament d’indemnitzacions” ,” la pròrroga és unilateral i improcedent”, “si no es reprèn el diàleg, tothom prendrà mal” , “el titular del servei no és l’Ajuntament” i demostren que no volen entendre que un contracte de concessió té una data de finalització, un titular , L’Ajuntament de Terrassa i un concessionari,  Mina que està obligada al compliment dels acords signats  de reversió de bens i del lliurament de tota la logística imprescindible per seguir desenvolupant un servei estratègic per la ciutat com és l’aigua.

Ara resulta que el que més els preocupa és que l’Ajuntament no tingui un càrrec de despeses addicionals amb la municipalització del servei. Són tant bona gent  , que només demanen un nou contracte “ a dit, tal com marca la tradició”, de 25 o 50 anys més de negoci, a 1,5 milions € nets a l’any  , que els hi reportaria en la primera opció,  37, 5 milions €  o en la segona uns 75 milions  de beneficis ,  i a canvi, serien molt generosos amb la ciutat ...  estarien disposats a retornar a l’Ajuntament uns bens que consideren propis i que Consistori ha valorat en menys de 2 milions d’€ . Un negoci rodó !!!

L’Ajuntament i  l’Interventor Municipal, en el cas que acceptessin “la ocurrència de gestió indirecta sense concurs públic de Mina” , serien còmplices d’una il·legalitat manifesta, i en aquest cas , sí que podrien “prendre mal” com afirma el senyor Galí.

La pròrroga forçosa és una opció legal que ha pres democràticament el Ple de l’Ajuntament com a conseqüència de la falta de col·laboració de Mina, davant la negativa a facilitar una informació  indispensable per procedir a la liquidació del servei, com són les nòmines personalitzades de la plantilla i del padró d’usuaris/es.













L’Ajuntament el proper dia 10 de desembre, coincidint amb l’inici de la pròrroga forçosa, tindria que registrar l’inventari de bens reversibles i inscriure’ls en el Registre de Propietat i qualificar-los com a bens de domini públic o comunal.

També considerem que l’Ajuntament ha de donar un pas al davant amb determinació i portar als jutjats la intervenció judicial de l’empresa, en el cas que Mina no accepti els termes de la fiscalització dels comptes i de la gestió del servei durant període de pròrroga .

Senyors Armenter i Galí surtin d’una vegada del seu cau, reconeguin d’una vegada que el seu negoci amb monopoli de l’aigua a Terrassa s’ha acabat, i en tot cas,  si volen seguir treballant amb les seves empreses de serveis per la administració pública local, presentin les seves ofertes en els concursos de licitació d’obra pública que pugui convocar l’Ajuntament de Terrassa, això sí ... com una empresa de Terrassa més.





                                                         La Taula de l’Aigua

miércoles, 23 de noviembre de 2016

Unes puntualitzacions als defensors de la privatització de la gestió de l'aigua.


La Taula de l’Aigua de Terrassa, en relació a l’article publicat als mitjans de comunicació local “C’s reivindica un Organisme Regulador Estatal de l’aigua”  volem fer el següent comentari :



Tamames i Aurin, defensors de la gestió privada i d’Agbar en particular.

Aquests dos il·lustres personatges han publicat al desembre del 2015 un llibre titulat GOBERNANZA Y GESTION DEL AGUA: MODELOS PÚBLICO Y PRIVADO en el que destaquen titulars com :

“El populismo está poniendo de moda, poner en riesgo un modelo de concesión del agua eficaz”, continua en aquest cas el senyor Tamames afirmant que “quieren poner en peligro y tocar algo sagrado,  que tiene un precio muy por debajo de la media europea, como es el agua”.

Segons els autors d’aquest llibre, la concessió del servei de l’aigua a mans privades , garantitza l'eficàcia i l'eficiència, aporta la tecnologia i coneixement que els Ajuntaments són incapaços de donar i demostra que el servei actual de l’aigua en general funciona molt bé.

El senyor Tamames, també reconeix en una entrevista que per les empreses és un negoci segur encara que s’estipulessin percentatges de beneficis baixos, donat el seu règim de monopoli és un negoci sense cap competència, sense cap risc, i s’estableixen compensacions per part de les Administracions en el cas que existís un dèficit en els resultats, al marge de quina ha estat la eficiència i la eficàcia en la gestió de la concessionària.

Aquest  senyor, pare de la Constitució del 78, potser desconeix que a Terrassa, Mina s’ho ha muntat de meravella, ha anat modificant els conceptes de la facturació amb l’objectiu d’augmentar els seus beneficis : va passar del 6 al 10 % en les despeses, també va modificar el percentatge sobre el capital : del  Mibor + 0,8 %, van passar al Mibor + 1,75 % de l’actualitat , ha modificat a l’alça la compra d’aigua a ATLL del 5 al 10% , amb un augment addicional sobre la compra del 6 %. Tot això amb l’objectiu de consolidar any darrera any uns beneficis sobre la facturació que s’han situat entre el 10 al 12 %, quan el contracte que es va signar a l’any 1941 i en vigència fins el 9 de gener del 2016, establia que la gestió era sense ànim de lucre !.

L’argumentari del seu llibre va en el sentit que l’únic sistema de gestió en que es demostra una eficiència i una eficàcia reconeguda, la garantitza una concessió del servei a una empresa privada . Afirma que el  el Know how , el conjunt dels coneixents tècnics i administratius per dur a terme aquesta gestió, només el posseeixen les universitats i les empreses, mentre que els Ajuntaments no en tenen cap capacitat.

Els hem de recordar que a Catalunya tenim exemples de gestió pública directa (Manresa, Mataró, El Prat, etc), que estan demostrant sobradament la seva capacitat tecnològica i administrativa, des de fa molts anys, per fer una gestió més eficient i sostenible que la privada, amb una millor qualitat de l’aigua i amb unes pèrdues de només el 8 %.

En el cas de Terrassa disposem de un 90 % de captacions pròpies d’aigua, fet que comporta un estalvi en el preu de compra de l’aigua d’un - 24 %, en el cas de tenir dependència total d’ATLL. En canvi l’eficiència del servei està al 79 %, amb unes pèrdues d’aigua del 21 % ( fins fa 2 anys del 25 %), molt per sobre de les poblacions abans citades. Els preus de les tarifes de l’aigua des del 2003 al 2014 a Terrassa han pujat un + 68 % i la mitjana de preus de les tarifes a Catalunya, des del 2008, ha augmentat un +66 % .

El senyor Aurin fa afirmacions gratuïtes com que les remunicipalitzacions en la gestió de l’aigua és fruït de la convergència de la corrupció amb el populisme. Afirma que a Paris es va remunicipalitzar per una qüestió de corrupció, recordar-li doncs , que les gestores de l’aigua a Paris abans de remunicipalitzar estaven controlades per Agbar i Eòlia, les dues multinacionals que controlen el negoci de l’aigua al món i que en l’empresa Mina de Terrassa, Agbar, és l’accionista majoritària.

En canvi a l’estat espanyol les dades són unes altres : Aquagest (capital 100% Agbar) està acusada, gràcies a l’operació Pokémon,  del descontrol que ha estat la col·laboració pública-privada d’aquesta empresa en molts Ajuntaments de Galícia i Astúries,  amb nombrosos acusats : directius d’Agbar, alcaldes i funcionaris públics en un cas de corrupció generalitzada . 

Alguns d’aquests Ajuntaments estan donant marxa enrere en la privatització, vist que  a més, el servei de la gestió privada es pitjor i els preus de les tarifes resulten més elevats.

Aquagest, per despistar-nos després de l’escàndol, ha canviat de nom , ara es presenta com : Aquona a les Castilles, Viaqua a Galícia, Asturagua a Asturies , Aquarbe a Cantabria, País Vasc, Navarra i La Rioja i Aquara a l’Aragó. Agbar en altres Comunitats utilitza altres noms com : Hidrogea a Murcia, Hidralia a Andalucia, Aquanex a Extremadura o Hidraqua en el Llevant.

Quan aquests dos senyors parlen que a l’estat espanyol les tarifes de l’aigua estan a la franja baixa dels països europeus, i de la mà d’Agbar (Aquae) fan estudis de mercat, per saber fins a quin marge de benefici poden pujar els preus, amb l’argument de que estan molt per sota de la franja mitja europea, deixen molt clares quines són les seves intencions : una pujada de preus en la línia del que estan fent les grans empreses elèctriques al nostre país i situar-nos en la franja alta de preus d’Europa i de pas augmentar els seus beneficis. Veure” Estudio sobre el precio del agua en España” : http://www.fundacionaquae.org/wp-content/uploads/2016/10/HJAC935507.pdf

Quan proposen la creació d’un gran Regulador Nacional de l’Aigua que controli els preus i atorgui concessions a tot l’estat espanyol, tot això , amb un govern espanyol neoliberal i corrupte que el controlarà, serà evident que la majoria de contractes aniran a parar al lobby de les empreses multinacionals de l’aigua i les seves “transmutades” filials, anul·lant de facto les competències autonòmiques i  la titularitat dels municipis sobre l’aigua, per poder decidir quina és la millor gestió  per garantir l’accés universal a l’aigua potable , que no és altra que la pública.

Tenim exemples pràctics de com estan funcionat a l’estat espanyol l’Ens Regulador del Subministrament de l’Energia Elèctrica , que ha donat via lliure a increment de preus constants que han col·locat a Espanya com a segon país amb les tarifes elèctriques més cares d’Europa , només en els últims sis mesos d’aquest any ha pujat un 24,8 %,  en els últims nou anys l’increment ha estat d’un 60 % , i l’any 2015 les grans companyies elèctriques van obtenir uns beneficis de + 5.000 milions d’euros (22.000 milions els últims tres anys).

Mentrestant, el Tribunal Suprem ha donat la raó a les elèctriques perquè no s’apliqui el bonus social elèctric a les famílies, del que es beneficiaven 2 milions d’usuaris, i obliga al Govern Espanyol a indemnitzar amb 500 milions d’euros a les elèctriques i  mentre es produeixen casos com la mort de la dona “ gran, sola i ...pobre” de Reus . Això se’n diu avarícia , perversió, inhumanitat ... actuant en contra dels drets humans bàsics i en contra de l’interès general sobre un bé també indispensable per una vida digna.

Com molt bé diu Som Energia l’ús de la energia és un dret bàsic reconegut per la Declaració Universal dels Drets Humans i la Constitució Espanyola, i no és en cap cas un bé de luxe, al que a més se li aplica el 21 % d’IVA.

No tenen vergonya !!!

A Terrassa tenim l’oportunitat de que amb l’aigua no passi com amb el gas i l’electricitat, per això proposem que l’aigua sigui gestionada des de la pública amb participació ciutadana, donada la seva naturalesa de bé comú, essencial per a la vida, que no volem mai més mercaderia.



La Taula de l’Aigua




lunes, 7 de noviembre de 2016

La Taula de l'Aigua a Madrid en el Encuentro de CIudades por el agua pública els díes 3 i 4 de nov. de 2016

Encuentro de ciudades por el Agua Pública: Madrid 3 y 4 Noviembre

Terrassa ha fet escoltar la seva veu a Madrid en qüestions d'aigua i el perquè defensem la gestió pública amb participació ciutadana, com a garantia de la rendició de comptes, la transparència i la gestió ecosistèmica. Entre totes aconseguirem que amb l'aigua ningú pugui fer negoci, perquè l'aigua no és una mercaderia, i no volem que ens la gestioni qui defensa l'interès privat d'uns quants accionistes. L'aigua no és un cotxe de luxe, tots en necessitem i només hi ha una empresa a la que poder dirigir-se, per això la volem en les nostres mans.

Els dos enllaços us porten a poder escoltar i veure de què es va parlar en aquestes jornades a on es va exposar la importància de l'aigua i de que les poblacions ens adonem que des de la gestió pública podrem tenir un major control i no estarem a expenses del que els lobbies i les empreses privades vulguin fer i guanyar amb aquest bé essencial que és dret humà. Per que no és cert que la privada sigui més eficient , simplement perquè han de repartir dividends i perquè eviten incloure tots els costos en els seus balanços, perquè no tenen en compte de veritat el mediambient ni tenen en el centre a les persones i el seu benestar.
En el primer enllaç podreu trobar el que va dir la companya Sonia Giménez de la Taula, entre els minuts 4.16 i ell 4.36.

En el segon trobareu cap al final l'intervenció del nostre alcalde, en Jordi Ballart, en la seva intervenció a favor d'una gestió pública participativa de l'aigua que recuperi els valors d'aquest bé essencial més enllà dels valors crematístics d'una economia neolliberal.

Aquest Encuentro de Ciudades por el Agua Pública a Madrid enllaça amb la tendència internacional a gestionar l'aigua des de les institucions públiques. Ha començat a germinar la llavor d'una administració democràtica que prengui nota del que una ciutadania conscient i compromesa té a dir quant els béns públics. Estem creant una xarxa d'electes i ciutadanes per un treball en cooperació continua.