Comentari del film(per Emili Díaz):
TAMBIÉN LA LLUVIA
Iciar Bollaín, amb pas ferm i el ritme
que ella mateixa s’exigeix, va llaurant una carrera tan sòlida com coherent. En
aquest el seu cinquè llargmetratge s’aparta d’un cinema bolcat sobre els
problemes de les dones, des de una perspectiva de gènere, però roman fidel al
compromís amb els conflictes del nostre temps. Més concretament, aquest
compromís es manifesta amb la frase de Milan
Kundera que subjau a aquesta valuosa proposta titulada “També
la pluja”. <<La lluita contra
el poder es la lluita de la memòria contra l’oblit>>.
En aquest cas, el guió es del seu marit, Paul
Laverty -a qui va conèixer en el rodatge
de “La canción de Carla”, a l’Amèrica Central-, dirigida per Ken Loach, aquest
director Ken Loach te com a guionista habitual de quasi tots els seus films a
Paul Laverty, doncs com deia aquest guió li ve bé per mostrar la seva
sensibilitat cap el continent germà, i
així aconseguir crec! La seva pel·lícula més ambiciosa i més universal, un
títol que revela una maduresa més que notable en el maneig de materials
variats, i confirma el mestratge de la cineasta madrilenya, a qui podem
considerar una de les millors directores/ors del cine espanyol en actiu.
Aquest
film, compte les vicissituds d’un equip de rodatge en Cochabamba (Bolívia)
l’any 2000 mentre la ciutat viu una <<guerra de l’aigua>> per la
privatització d’aquest recurs i els preus prohibitius que, en la pràctica
impedeixen l’accés de la població a un bé tan elemental i bàsic per viure. Els
cineastes liderats pel productor Costa (Luis Tosar) i el director Sebastián
(Gael Garcia Bernal), es plantegen la reconstrucció d’episodis de l’arribada de
Colom i els enfrontaments entre els conqueridors i alguns membres de l’església
(els dominics Bartolomé de las Casas i Antonio Montesinos) que intenten posar
fre a les exigències de servitud i vassallatge i també a la violència
desplegada per aconseguir-ho.
Quan un dels actors indígenes Juan Carlos Aduviri
(Daniel/Hetuey) es veu compromès fora
del plató en aquesta guerra de l’aigua, l’equip es posa a tremolar, perquè
sense aquest actor la pel·lícula sobre Colom se’n va a norris. Cada vegada més
implicats en els problemes dels bolivians, els cineastes forans veuen revalidar
les motivacions inicials per poder mostrar al món la actitud de lluita per els
drets humans dels indígenes que en el
segle XVI varen liderar aquells frares dominics.
El
paral·lelisme entre l’actitud de Colom i el poder monàrquic dels conqueridors
arribats al Nou Món, i el
neocolonialisme dels cineastes que cerquen localitzacions i extres barats per
rodar la seva pel·lícula al marge dels interessos i dels problemes dels
llatinoamericans està perfectament ensamblat i recorre tota l’història en una
eficient dialèctica. No es detalla massa l’argument de la pel·lícula històrica,
cal només algunes dades que descriuen amb eloqüència el tema de fons com és: el sotmetiment dels indis al poder polític i
religiós i la seva explotació econòmica amb l’impost d’un cascavell d’or, i les
conseqüències de la rebel·lió amb la defensa dels drets dels indis com a éssers humans. En el present, l’arrogància del productor
parlant amb anglès sobre les seves manipulacions –i creien que no l’entenien- va diluint-se a mesura que es va comprometen
amb la sort de Daniel/Hetuey i de la seva filla, sobre tot quan la nena ha de
ser traslladada al hospital.
Com en
les grans històries, els personatges van
evolucionant i, de fet, canvien els papers radicalment: El productor (Costa)
experimenta una transformació que va des de la seva prepotència inicial fins
arriscar la seva vida i la pròpia pel·lícula per salvar a la nena, mentre que
el més conscienciat Sebastian (director) acaba tenallat i dominat per la por i
per l’instint de supervivència. De la mateixa manera, l’actor Carlos Santos
(Alberto) que interpreta el paper de Bartolomé de las Casas, resulta ser el més
egoista, mentre que l’actor (Antón) vividor i alcohòlic que fa de Cristòfol
Colom (Karra Elejalde) tira del grup per no abandonar ni al extres bolivians ni
tampoc el rodatge.
El
diàleg realitat-ficció, passat-present, ideals-compromís.... troba una feliç
fórmula en el <<cine en el cine>> que explora a fons aquest diàleg
amb múltiples referències i també la reflexió estructural de que la càmera suposa
una actitud voyeurista, un còmode espectacle o inclús un canvi de la realitat.
En algun moment hi ha tres nivells de referència: el passat del segle XVI
filmat per l’equip de rodatge, el present del making
of del rodatge i la realitat vista per els espectadors
que som nosaltres. La directora és molt conscient del privilegi que suposa posar-se darrera una
càmera i fins i tot tenir la professió de cineasta, que li permet comprar
extres a dos dòlars diaris, així també, per altre banda, interpel·la a
l’autoritat de la ciutat que te que reprimir les protestes populars que s’han
desencadenat per la “guerra de l’aigua”. Per aquest motiu, a l’hora de la
veritat, la realitat s’imposa amb tanta força que fins i tot cal treure d’enmig
la càmera, com fa Costa donant un cop de mà a la que utilitza Maria,
l’encarregada del making of: a fi de comptes com va deixar dit André Bazin, “no
és pot filmar ni l’amor ni la mort.. I tots dos estan massa a prop quan Costa
s’enfronta als soldats per salvar a la filla de Daniel.
Un
moment d’alta càrrega simbòlica és quan la càmera s’obra i enfoca un Crist/Creu
en el cel que –segons interessi a uns o a altres- ve com Senyor del Món a
sotmetre als infidels, legitimació espiritual de la depredació, o, per el
contrari, a implicar-se en la sort i destí dels humans. El transfons de la
prototeologia de la alliberació de Bartolomé de las Casas també té actualitat,
el mateix que el revers de la gesta colombina que suposa obligar als indis a
l’impost de l’or i perseguir-los com gossos i fins i tot cremar-los vius si és
rebel·len. Però cal destacar que la revisió de la dominació dels colonitzadors
en el segle XVI al fil de la guerra de l’aigua és, també, l’ocasió per revisar
les actituds actuals de compromís amb les injustícies.
Els
personatges de Costa i Sebastián (productor i director respectivament)
exemplifiquen trajectòries paradoxals i molt reals de formes d’inserir-se en el
món i en concret, de situar-se o posicionar-se davant les desigualtats
internacionals i els conflictes que això genera. Tot plegat porta a “También la lluvia” a una reflexió sobre
el poder, fet que proporciona a la cinta major universalitat: poder polític-militar
per imposar un rei o un règim de vassallatge (cas espanyol) o contrapoder
religiós per deslegitimar-lo, poder del poble bolivià per evitar la
privatització de l’aigua, poder econòmic dels cineastes per filmar la seva
història i, també poder de la càmera per ser testimoni d’aquesta filmació o de
les protestes. Cine històric, religiós, drama social.... Són variats els
diferents registres o “palos” que toca Iciar Bollain amb rigor i gràcia, potser
no és una pel·lícula rodona, però es cine del gran, molt ben escrit i rodat,
convincent, compromès i honest i això ja es molt.