En respuesta a Ciutadans en su opinión del DT (2)

Resposta al senyor Gonzalez de Ciutadan’s.

Benvolgut senyor

Hi ha una dita castellana que diu “dime con quién andas y te diré quién eres “ . Curiosament el president d’IWATER BARCELONA, no és altre que Angel Simón, President d’AGBAR i Vicepresident de SUEZ, empresa privada que controla el 90 % de les concessions del “negoci de l’aigua” a tot l’estat espanyol.

Suez i Veòlia les dues empreses multinacionals que controlen el negoci de l’aigua a nivell mundial són les que també organitzen IWATER, amb l’objectiu de demostrat que només “ells” disposen de la tecnologia i coneixements necessaris per dur a terme una gestió eficient d’un recurs essencial com és l’aigua potable i el seu sanejament.

En aquest sentit hem de dir que aquest apoderament del coneixement només  en mans privades , suposa un greu perill per la ciutadania i  al seu dret de decidir sobre quina és la millor gestió per un dret humà , essencial per una vida digna, com és l’aigua.

Per sort, hi ha exemples a nivell mundial on es demostra que aquestes dues multinacionals, han estat expulsades de la gestió de l’aigua, París, Berlin, Grenoble, Montpeller, etc.,  al demostrar-se, que no només la seva gestió encaria considerablement el preu de l’aigua i no es complien les inversions previstes de millora del servei, sinó que inclús en alguns casos estaven implicades en casos de corrupció de representants i funcionaris públics per guanyar concessions.

No és d’estranyar doncs que representants polítics i socials compromesos amb la ciutadania que defensen una gestió pública no assisteixin a aquest Congrés i en canvi sí que ho faran en un Congrés Alternatiu i Social sobre la gestió de l’aigua que es farà el proper dia 1 de desembre a Barcelona, com un dret humà a defensar, amb la intenció de teixir aliances i compartir coneixements.

És legítim que vostè assisteixi , com a representant d’un partit polític C’s, que defensa la gestió privada, encara que vostè ho defineixi com una “col.laboració público-privada”, i amagui que sigui quin sigui , el plec de condicions del contracte entre les parts,  la gestió mercantil del servei amb la màxima obtenció de beneficis, implicarà una opacitat i una falta de transparència evident en la rendició de comptes, en el control del coneixement , en les obres i inversions realitzades.

Desacreditar la gestió pública de l’aigua a la nostra ciutat fent comparacions amb la gestió d’altres empreses públiques que segons vostè són deficitàries, i  manifestar que no es fien de que l’actual govern de la ciutat sigui competent per gestionar l’aigua, es “fugir d’estudi”. Una nova empresa de l’aigua té unes característiques molt diferents, és un servei captiu , està donant importants beneficis a una empresa privada i el més important, el PSC necessita per tirar endavant un nou model de gestió públic els vots de la oposició, inclosos  els de vostès. Doncs deixin  d’amagar el cap sota l’ ala i contribueixin a fer una bona empresa pública amb control i participació ciutadana que reverteixi en benefici de la majoria de la ciutadania i no d’una minoria d’accionistes.

Aquest aixecament mundial de ciutats  contra els abusos de la privatització de l’aigua ha fet reaccionar a les multinacionals que volen seguir controlant aquest “mercat” introduint formes de control supranacional, que impedeixen que la ciutadania s’empoderi  dels recursos vitals com són els subministres bàsics per una vida digna com són l’aigua, la electricitat o el gas, i defensen com vostè, un Organisme Estatal Regulador de la Gestió de l’Aigua a l’estil del CNMV (Comisión Nacional del Mercado de Valores) o la Comisión Nacional de Energia Eléctrica, que han tingut els següents efectes negatius per a la població :

·         La “Comisión Nacional de Energia Eléctrica”,  des del 2001 ha donat via lliure a l’increment de preus constants que han col·locat a Espanya com a quart país d’Europa amb les tarifes elèctriques més cares. Només en els últims sis mesos d’aquest any ha pujat un +24,8 %;  en els últims sis anys l’increment ha estat d’un 70 % , i  l’any 2015 les tres grans companyies elèctriques van obtenir uns beneficis de + 5.000 milions d’euros. Les llars de l’estat espanyol van pagar, l’any 2015, la factura elèctrica, un 34 % més cara que la mitjana de la UE, i es continua tallant els subministra a famílies sense recursos.

·         Recordar que al 2011, la Comisión Nacional del Mercado de Valores, van amagar un informe substancial en el que denunciaven irregularitats gravíssimes en la venda de  preferents dels anys 2008 al 2011, promogudes per diferents entitats bancaries, les més importants : Bankia, BBVA, Santander, Caixa Bank y Sabadell , Popular Pastor, que va suposar un frau massiu per milers de ciutadans i ciutadanes, i que com organisme regulador, no va exercir la seva obligació d’informar als clients sobre aquest frau i de presentar la denúncia corresponent  a la Fiscalia de l’Estat.

Santiago Aragonés Roca (Membre de la Taula de l’aigua)

En respuesta a Ciutadans en su opinión del DT (1)

Me dirijo al visionario ciudadano Gzlez:

Habla usted del “precio que los ciudadanos estamos dispuestos a pagar” refiriéndose al Servicio de aguas. Dos cosas a tener en cuenta antes de hacer discursos grandilocuentes y que pueden confundir al personal y para la reflexión de todas las personas. Primera: ¿cuánto gastan en agua embotellada al año? Añadan ese importe a la factura del agua y también añadan el coste medioambiental de utilizar tanto plástico. Segunda: ciudadano Glez , la gestión integral del agua, que es bastante más que traer el agua a nuestros grifos (otro día se lo cuento), tiene un coste. Este coste lo pagamos, como debe ser, entre todas las personas usuarias. Nadie nos lo regala. El debate no debe ser si el agua es o no barata. El agua cuesta lo que cuesta y en cada lugar es distinto según distintos factores como localitzación, orografia, etc.

En cuanto a las bondades del mercado, decirle que la colaboración público-privada puede ser fenomenal para muchos sectores, pero no para la gestión del agua. Y le diré porqué.  El mercado debe garantizar la competencia entre empresas. Dígame dónde está la competencia cuando una empresa ya ha conseguido la concesión de este servicio. Se lo digo yo: no existe. Y dígame también cómo controla de verdad, no aparentemente, a un gestor privado aunque firme un contrato estupendamente detallado. Fue una lástima no verle en el pase de “Water Makes Money” el viernes 2, en el Cine Catalunya, el visionado del cual le aconsejo encarecidamente, porque tal vez le abrirá los ojos de lo que verdaderamente nos conviene más a la población, no sólo de Terrassa, sino del mundo entero.

Otra cosa: Dígame, si es tan amable, si no ha escuchado usted hablar del caso Pokémon y los mecanismos de “seducción” utilizados, por las grandes corporaciones para contentar, voluntades, presuntamente. En ese caso concreto ya no presuntamente. Se dictó sentencia contra la compra de políticos a través de pagos en viajes de placer al extranjero entre otras lindezas, que evidentemente salen a cuenta cuando se mercadea con el agua. No digo que eso haya pasado aquí, ¿eh? No me malinterprete nadie.

En cuanto al regulador nacional, ojo al dato: ya existe en cuanto al servicio de gas y el de la electricidad, y no hace falta ser un lince para ver los resultados tan nefastos para la ciudadanía y lo bien que les sirve de instrumento a las grandes empresas para aumentar año tras año sus cuentas de resultados millonarias, a la vez que cada aumenta el número de  personas que  padecen pobreza energética.

Seamos serios Sr.Glez, necesitamos una gestión pública directa, cuya excelencia sólo será posible contratando los mejores expertos, que además tengan valores de cuidado del medio en que habitamos, ejerciendo una transparencia total y haciendo efectiva la participación de una ciudadanía responsable, para así evitar malas praxis y una rendición de cuentas anual.

Cuando oigo la palabra gobernanza del agua que tan de moda está por ciertos sectores, me da un poco de risa, sólo para espantar mis fantasmas, que la cosa es preocupante. Cuando una entiende que ciertas inversiones necesarias se alargan o se omiten porque reducen dividendos, usted ya me entiende…nos encontramos tuberías del año de la Maria Castaña que aún no se han cambiado… Sé perfectamente que la gestión mixta en temas de agua es más inconveniente incluso que la privada, por motivos económicos evidentes. La opacidad con la mixta y la privada es el plato de cada día como bien debería saber usted. No hace falta ser un lince para entender que una empresa privada no lo explica todo porque el negocio se le va al traste.

Terrassa es centro actual de muchas miradas desde el resto del país y de fuera de nuestras fronteras. Necesitamos conseguir una gestión pública ejemplar en eficiencia, eficacia, transparencia y participación. Sólo evitando tratar el agua como una mercancía más podremos atender un servicio público a un precio justo. Porque el agua tiene un precio y este debe contemplar las externalidades que a un gestor privado no le interesa tener en cuenta . Las generaciones actuales y las futuras se merecen algo mejor que esto que estamos haciendo con los Comunes.

Sí importa el modelo de gestión y mucho. No es ideología dejar claro que a una empresa privada le mueve ganar dinero, es constatar una realidad, que es muy válida, ¡claro que sí!, pero NO con el agua.

Sonia Giménez Guzmán (membre de la Taula de l’Aigua)

Atrapats en el temps de la marmota

Aquest és el títol de la pel·lícula que tindríem que posar-li a les declaracions dels senyors Armenter i Galí , encara que la seva escenificació en la roda de premsa quedi molt per sota de la gran interpretació de l’actor, Bill Murray.

Els seus arguments no han variat en el temps, quan treuen el cap del cau com la marmota sempre ho fan amb la mateixa cançó,” la millor opció de la gestió de l’aigua a Terrassa és la empresa mixta”, però això sí ... només amb la Mina.

La ciutadania de Terrassa els hem de recordar a aquests senyors que el contracte que es signa a l’any 1942, és realitza un cop finalitzada la guerra civil,  els signants , empresaris de Terrassa juren defensar el principis de “el alzamiento nacional del Generalísimo Franco” amb una concessió “sense ànim de lucre” , donada “ a dit”  per un termini de 75 anys, que finalitza el proper 9 de desembre del 2016.

Les seves declaracions amb frases com “volem que l’Ajuntament s’estalviï el pagament d’indemnitzacions” ,” la pròrroga és unilateral i improcedent”, “si no es reprèn el diàleg, tothom prendrà mal” , “el titular del servei no és l’Ajuntament” i demostren que no volen entendre que un contracte de concessió té una data de finalització, un titular , L’Ajuntament de Terrassa i un concessionari,  Mina que està obligada al compliment dels acords signats  de reversió de bens i del lliurament de tota la logística imprescindible per seguir desenvolupant un servei estratègic per la ciutat com és l’aigua.

Ara resulta que el que més els preocupa és que l’Ajuntament no tingui un càrrec de despeses addicionals amb la municipalització del servei. Són tant bona gent  , que només demanen un nou contracte “ a dit, tal com marca la tradició”, de 25 o 50 anys més de negoci, a 1,5 milions € nets a l’any  , que els hi reportaria en la primera opció,  37, 5 milions €  o en la segona uns 75 milions  de beneficis ,  i a canvi, serien molt generosos amb la ciutat ...  estarien disposats a retornar a l’Ajuntament uns bens que consideren propis i que Consistori ha valorat en menys de 2 milions d’€ . Un negoci rodó !!!

L’Ajuntament i  l’Interventor Municipal, en el cas que acceptessin “la ocurrència de gestió indirecta sense concurs públic de Mina” , serien còmplices d’una il·legalitat manifesta, i en aquest cas , sí que podrien “prendre mal” com afirma el senyor Galí.

La pròrroga forçosa és una opció legal que ha pres democràticament el Ple de l’Ajuntament com a conseqüència de la falta de col·laboració de Mina, davant la negativa a facilitar una informació  indispensable per procedir a la liquidació del servei, com són les nòmines personalitzades de la plantilla i del padró d’usuaris/es.

L’Ajuntament el proper dia 10 de desembre, coincidint amb l’inici de la pròrroga forçosa, tindria que registrar l’inventari de bens reversibles i inscriure’ls en el Registre de Propietat i qualificar-los com a bens de domini públic o comunal.

També considerem que l’Ajuntament ha de donar un pas al davant amb determinació i portar als jutjats la intervenció judicial de l’empresa, en el cas que Mina no accepti els termes de la fiscalització dels comptes i de la gestió del servei durant període de pròrroga .

Senyors Armenter i Galí surtin d’una vegada del seu cau, reconeguin d’una vegada que el seu negoci amb monopoli de l’aigua a Terrassa s’ha acabat, i en tot cas,  si volen seguir treballant amb les seves empreses de serveis per la administració pública local, presentin les seves ofertes en els concursos de licitació d’obra pública que pugui convocar l’Ajuntament de Terrassa, això sí ... com una empresa de Terrassa més.

                                                         La Taula de l’Aigua

Unes puntualitzacions als defensors de la privatització de la gestió de l'aigua.

La Taula de l’Aigua de Terrassa, en relació a l’article publicat als mitjans de comunicació local “C’s reivindica un Organisme Regulador Estatal de l’aigua”  volem fer el següent comentari :

Tamames i Aurin, defensors de la gestió privada i d’Agbar en particular.

Aquests dos il·lustres personatges han publicat al desembre del 2015 un llibre titulat GOBERNANZA Y GESTION DEL AGUA: MODELOS PÚBLICO Y PRIVADO en el que destaquen titulars com :

“El populismo está poniendo de moda, poner en riesgo un modelo de concesión del agua eficaz”, continua en aquest cas el senyor Tamames afirmant que “quieren poner en peligro y tocar algo sagrado,  que tiene un precio muy por debajo de la media europea, como es el agua”.

Segons els autors d’aquest llibre, la concessió del servei de l’aigua a mans privades , garantitza l'eficàcia i l'eficiència, aporta la tecnologia i coneixement que els Ajuntaments són incapaços de donar i demostra que el servei actual de l’aigua en general funciona molt bé.

El senyor Tamames, també reconeix en una entrevista que per les empreses és un negoci segur encara que s’estipulessin percentatges de beneficis baixos, donat el seu règim de monopoli és un negoci sense cap competència, sense cap risc, i s’estableixen compensacions per part de les Administracions en el cas que existís un dèficit en els resultats, al marge de quina ha estat la eficiència i la eficàcia en la gestió de la concessionària.

Aquest  senyor, pare de la Constitució del 78, potser desconeix que a Terrassa, Mina s’ho ha muntat de meravella, ha anat modificant els conceptes de la facturació amb l’objectiu d’augmentar els seus beneficis : va passar del 6 al 10 % en les despeses, també va modificar el percentatge sobre el capital : del  Mibor + 0,8 %, van passar al Mibor + 1,75 % de l’actualitat , ha modificat a l’alça la compra d’aigua a ATLL del 5 al 10% , amb un augment addicional sobre la compra del 6 %. Tot això amb l’objectiu de consolidar any darrera any uns beneficis sobre la facturació que s’han situat entre el 10 al 12 %, quan el contracte que es va signar a l’any 1941 i en vigència fins el 9 de gener del 2016, establia que la gestió era sense ànim de lucre !.

L’argumentari del seu llibre va en el sentit que l’únic sistema de gestió en que es demostra una eficiència i una eficàcia reconeguda, la garantitza una concessió del servei a una empresa privada . Afirma que el  el Know how , el conjunt dels coneixents tècnics i administratius per dur a terme aquesta gestió, només el posseeixen les universitats i les empreses, mentre que els Ajuntaments no en tenen cap capacitat.

Els hem de recordar que a Catalunya tenim exemples de gestió pública directa (Manresa, Mataró, El Prat, etc), que estan demostrant sobradament la seva capacitat tecnològica i administrativa, des de fa molts anys, per fer una gestió més eficient i sostenible que la privada, amb una millor qualitat de l’aigua i amb unes pèrdues de només el 8 %.

En el cas de Terrassa disposem de un 90 % de captacions pròpies d’aigua, fet que comporta un estalvi en el preu de compra de l’aigua d’un - 24 %, en el cas de tenir dependència total d’ATLL. En canvi l’eficiència del servei està al 79 %, amb unes pèrdues d’aigua del 21 % ( fins fa 2 anys del 25 %), molt per sobre de les poblacions abans citades. Els preus de les tarifes de l’aigua des del 2003 al 2014 a Terrassa han pujat un + 68 % i la mitjana de preus de les tarifes a Catalunya, des del 2008, ha augmentat un +66 % .

El senyor Aurin fa afirmacions gratuïtes com que les remunicipalitzacions en la gestió de l’aigua és fruït de la convergència de la corrupció amb el populisme. Afirma que a Paris es va remunicipalitzar per una qüestió de corrupció, recordar-li doncs , que les gestores de l’aigua a Paris abans de remunicipalitzar estaven controlades per Agbar i Eòlia, les dues multinacionals que controlen el negoci de l’aigua al món i que en l’empresa Mina de Terrassa, Agbar, és l’accionista majoritària.

En canvi a l’estat espanyol les dades són unes altres : Aquagest (capital 100% Agbar) està acusada, gràcies a l’operació Pokémon,  del descontrol que ha estat la col·laboració pública-privada d’aquesta empresa en molts Ajuntaments de Galícia i Astúries,  amb nombrosos acusats : directius d’Agbar, alcaldes i funcionaris públics en un cas de corrupció generalitzada . 

Alguns d’aquests Ajuntaments estan donant marxa enrere en la privatització, vist que  a més, el servei de la gestió privada es pitjor i els preus de les tarifes resulten més elevats.

Aquagest, per despistar-nos després de l’escàndol, ha canviat de nom , ara es presenta com : Aquona a les Castilles, Viaqua a Galícia, Asturagua a Asturies , Aquarbe a Cantabria, País Vasc, Navarra i La Rioja i Aquara a l’Aragó. Agbar en altres Comunitats utilitza altres noms com : Hidrogea a Murcia, Hidralia a Andalucia, Aquanex a Extremadura o Hidraqua en el Llevant.

Quan aquests dos senyors parlen que a l’estat espanyol les tarifes de l’aigua estan a la franja baixa dels països europeus, i de la mà d’Agbar (Aquae) fan estudis de mercat, per saber fins a quin marge de benefici poden pujar els preus, amb l’argument de que estan molt per sota de la franja mitja europea, deixen molt clares quines són les seves intencions : una pujada de preus en la línia del que estan fent les grans empreses elèctriques al nostre país i situar-nos en la franja alta de preus d’Europa i de pas augmentar els seus beneficis. Veure” Estudio sobre el precio del agua en España” : http://www.fundacionaquae.org/wp-content/uploads/2016/10/HJAC935507.pdf

Quan proposen la creació d’un gran Regulador Nacional de l’Aigua que controli els preus i atorgui concessions a tot l’estat espanyol, tot això , amb un govern espanyol neoliberal i corrupte que el controlarà, serà evident que la majoria de contractes aniran a parar al lobby de les empreses multinacionals de l’aigua i les seves “transmutades” filials, anul·lant de facto les competències autonòmiques i  la titularitat dels municipis sobre l’aigua, per poder decidir quina és la millor gestió  per garantir l’accés universal a l’aigua potable , que no és altra que la pública.

Tenim exemples pràctics de com estan funcionat a l’estat espanyol l’Ens Regulador del Subministrament de l’Energia Elèctrica , que ha donat via lliure a increment de preus constants que han col·locat a Espanya com a segon país amb les tarifes elèctriques més cares d’Europa , només en els últims sis mesos d’aquest any ha pujat un 24,8 %,  en els últims nou anys l’increment ha estat d’un 60 % , i l’any 2015 les grans companyies elèctriques van obtenir uns beneficis de + 5.000 milions d’euros (22.000 milions els últims tres anys).

Mentrestant, el Tribunal Suprem ha donat la raó a les elèctriques perquè no s’apliqui el bonus social elèctric a les famílies, del que es beneficiaven 2 milions d’usuaris, i obliga al Govern Espanyol a indemnitzar amb 500 milions d’euros a les elèctriques i  mentre es produeixen casos com la mort de la dona “ gran, sola i ...pobre” de Reus . Això se’n diu avarícia , perversió, inhumanitat ... actuant en contra dels drets humans bàsics i en contra de l’interès general sobre un bé també indispensable per una vida digna.

Com molt bé diu Som Energia l’ús de la energia és un dret bàsic reconegut per la Declaració Universal dels Drets Humans i la Constitució Espanyola, i no és en cap cas un bé de luxe, al que a més se li aplica el 21 % d’IVA.

No tenen vergonya !!!

A Terrassa tenim l’oportunitat de que amb l’aigua no passi com amb el gas i l’electricitat, per això proposem que l’aigua sigui gestionada des de la pública amb participació ciutadana, donada la seva naturalesa de bé comú, essencial per a la vida, que no volem mai més mercaderia.

La Taula de l’Aigua

La Taula de l'Aigua a Madrid en el Encuentro de CIudades por el agua pública els díes 3 i 4 de nov. de 2016

Encuentro de ciudades por el Agua Pública: Madrid 3 y 4 Noviembre

Terrassa ha fet escoltar la seva veu a Madrid en qüestions d'aigua i el perquè defensem la gestió pública amb participació ciutadana, com a garantia de la rendició de comptes, la transparència i la gestió ecosistèmica. Entre totes aconseguirem que amb l'aigua ningú pugui fer negoci, perquè l'aigua no és una mercaderia, i no volem que ens la gestioni qui defensa l'interès privat d'uns quants accionistes. L'aigua no és un cotxe de luxe, tots en necessitem i només hi ha una empresa a la que poder dirigir-se, per això la volem en les nostres mans.

Els dos enllaços us porten a poder escoltar i veure de què es va parlar en aquestes jornades a on es va exposar la importància de l'aigua i de que les poblacions ens adonem que des de la gestió pública podrem tenir un major control i no estarem a expenses del que els lobbies i les empreses privades vulguin fer i guanyar amb aquest bé essencial que és dret humà. Per que no és cert que la privada sigui més eficient , simplement perquè han de repartir dividends i perquè eviten incloure tots els costos en els seus balanços, perquè no tenen en compte de veritat el mediambient ni tenen en el centre a les persones i el seu benestar.

En el primer enllaç podreu trobar el que va dir la companya Sonia Giménez de la Taula, entre els minuts 4.16 i ell 4.36.

En el segon trobareu cap al final l'intervenció del nostre alcalde, en Jordi Ballart, en la seva intervenció a favor d'una gestió pública participativa de l'aigua que recuperi els valors d'aquest bé essencial més enllà dels valors crematístics d'una economia neolliberal.

Aquest Encuentro de Ciudades por el Agua Pública a Madrid enllaça amb la tendència internacional a gestionar l'aigua des de les institucions públiques. Ha començat a germinar la llavor d'una administració democràtica que prengui nota del que una ciutadania conscient i compromesa té a dir quant els béns públics. Estem creant una xarxa d'electes i ciutadanes per un treball en cooperació continua.

Encuentro Ciudades por el Agua Pública en Madrid los días 3 y 4 Noviembre de 2016


Jornada día 4 noviembre, que incluye la intervención del Sr. Jordi Ballart, alcalde de Terrassa

Inici de ronda de teatre per a nens a les Biblioteques públiques

Avui hem pogut disfrutar de l'obra "La memòria de l'aigua" de la Companyia Akwa, a la Biblioteca del districte 4 de Terrassa. Els petits i els grans han disfrutat de la màgia i la poesia d'aquest espectacle infantil que vol explicar la importància de l'aigua, la necessitat de que cuidem la natura i els ecosistemes i com a vegades els negocis obliden aquestes coses en la seva ceguesa que els porta només a mirar de guanyar diners.

Hem engegat el debat de l'aigua als barris, aprofitant l'ajuda del dispositiu per al Debat que ha obert l'Ajuntament de Terrassa. Hem pogut comprobar com de lluny de la gent està el debat i la gran necessitat que hi ha de que la informació arribi a tot arreu.

Els hem explicat com d'important és que totes participem en la gestió d'aquest bé comú que és l'aigua, i que la Taula de l'aigua volem que ningú en faci negoci, perquè l'aigua és un bé excepcional, de primera necessitat i que pot gestionar-se de forma més eficient si la gestió és directa i participativa, i enlloc de repartir dividends, el que paguem a través de taxa, cubriría unes millors infraestructures, una millor cura del medi ambient i uns preus més justos per a tothom.

Cada dimarts a les 18h. a una biblioteca diferent. No t'ho perdis. Consulta la plana de l'Ajuntament o a les Biblioteques o mira el Facebook i el Twitter(@tauladelaigua) de la Taula.

8 de novembre  BCT Districte 3. C. del Germà Joaquim,66

15 de novembre BCT Districte 6. Rambla Francesc Macià, 191-193

22 de novembre Centre Avel.lí Estrenjer. Districte 5 (Plaça de la Cultura, 5)

28 de novembre Centre Montserrat Roig. Districte 2 (Avinguda Barcelona, 180)

Si vols saber-ne més: En homenatge a la Maria Sala, amb qui vam conèixer la Companyia Akwa un dia de primavera.

En resposta a les "mitjes veritats" del Sr. Mario Jiménez Malagón

En resposta a l’article publicat al Diari de Terrassa pel senyor Mario Jimenez Malagón article “Medias verdades, dobles mentiras”, la Taula de l’Aigua de Terrassa vol fer ús del seu dret de rèplica amb el següent escrit de resposta.

És obvi que un ciutadà com vostè,  pugui discrepar del camí que s’ha iniciat a la nostra ciutat per recuperar un bé comú, i un dret bàsic per a la vida digna de les persones, com és l’aigua potable. Però el que no pot qüestionar  de cap manera és que després de 75 anys de concessió del servei de l’aigua a Mina, ara toqui complir amb el que està escrit al contracte i es procedeixi a la liquidació i reversió ordenada de tots els béns bàsics que són imprescindibles per seguir prestant el servei de subministrament a totes les llars de la nostra ciutat.

I... resulta que el contracte diu textualment que: “transcorregut el termini de 75 anys, es donarà per amortitzat i indemnitzat el capital, les obres i les instal·lacions, a més de les despeses originades i, en conseqüència, extingida o caducada la concessió, quedant de propietat i plena disposició de l’Ajuntament l’explotació d’aquesta concessió, com la plena propietat de les conduccions, edificacions, instal·lacions i obres realitzades per la captació, elevació, conducció i distribució de les d’aigües, procedents de la captació concedida a aquest Ajuntament al 1934 i tots el drets que d’aquesta explotació i propietats es derivin “.

Senyor Mario, potser per desconeixement ignora que la concessió es va atorgar a nom d’uns industrials terrassencs, i posteriorment a Mina, sense cap tipus de concurs, perquè es va considerar que la gestió del servei seria sense ”ànim de lucre”, amb només un compromís de  compensar les despeses i les inversions realitzades, per portar i distribuir l’aigua a Terrassa.

La veritat ha resultat una altre i Mina està obtenint  uns beneficis d’un 10 % de les despeses d’explotació, més un 6 % de la compra d’aigua, més  un % superior en 1,75 punts a l’Euribor de tot el capital invertit. Aquesta anomalia del contracte s’ha mantingut fins al dia d’avui i cap govern municipal ho ha posat en qüestió.

Vostè tampoc es mostra favorable a què l’Ajuntament en dues ocasions no hagi acceptat els increments sobre l’aigua que proposava Mina. Li vull recordar que els increments sobre el preu de l’aigua a la nostra ciutat des del 2003 al 2015 han estat del 63,6 %, mentre que l’IPC per aquest mateix període va ser del 29, 8 %.

Ha de saber, que és obligació del nostre Ajuntament fiscalitzar els comptes de Mina al detall, abans d’autoritzar un increment de preu , doncs es tracta d’un servei públic, i és l’Ajuntament el titular indiscutible del servei. Ja era hora de que l’Ajuntament deixés d’autoritzar els augments de preu, només donant per bo un resum de comptes presentat per la concessionària , en la immensa majoria de casos sense auditar. És obligació del titular el control i fiscalització de les despeses, ingressos i inversions al detall per poder justificar qualsevol increment de tarifes.

Vostè també fa esment que l’aigua, en la seva opinió, no ha de ser el punt més important de debat a la nostra ciutat, però els fets demostren el contrari. La concessió finalitza el proper 9 de desembre després de 75 anys, i resulta evident que aquest fet obre una possibilitat immensa per obrir el debat a la nostra ciutat sobre la recuperació de la gestió pública i directa de l’aigua.

Parlar de” falta de intel·ligència emocional i afectiva a la nostra ciutat” és un insult al sentit comú i a la sensibilitat de la ciutadania de Terrassa. Ens està dient que encara els hi hem d’agrair als accionistes, siguin de Terrassa o no, hagin fet més o menys bé la seva tasca i que els hem de deixar seguir fent negoci per estalviar-nos els pleits que interposen, i donar-los 50 anys més de concessió confiant que després no ens en posaran de problemes?

Vostè creu que encara els hi devem favors després que durant 75 anys s’hagin lucrat amb compensacions molt superiors als diners inicialment invertits?

Hem d’acceptar el xantatge que estan fent a l’Ajuntament per tal que acceptin una de les dues propostes de pròrroga de Mina:  25 anys més de concessió, sense cap tipus d’inversió,  o 50 anys més amb inversions, amb la il·legalitat que comporta atorgar a dit, sense concurs de pública concurrència, una nova concessió?

Mina amenaça amb indemnitzacions milionàries si no acceptem aquestes “imposicions”, a les quals l’Ajuntament ha respost amb un contra informe d’un prestigiós bufet assessor, que com a màxim la indemnització no arribaria al milió d’euros, quantitat totalment assumible i que no comportaria increments de preu de les tarifes de l’aigua, amb la nova gestió directa.

Amb una gestió directa l’Ajuntament podrà disposar de més recursos econòmics, 1.800.000 euros de benèfics que anaven a parar als accionistes, per fer més inversions vinculats a la millora dels servei, a la millora de la qualitat de l’aigua, i les tarifes es convertiran en taxes, com a preus públics de l’aigua i hauran de passar pel control de legalitat i eficiència de la intervenció municipal, i com a taxes no es podrà tallar mai el subministrament de l’aigua a famílies per motius econòmics, i s’haurà de mantenir el cost real de l’aigua sense beneficis. De fet això de conduir els preus del servei de l’aigua a través de taxes és un imperatiu legal que ja fa anys que s’hauria d’estar aplicant.

També ens agradaria deixar-li clar que això que a ningú l’importa qui li subministra l’aigua, mentre el servei sigui constant, de qualitat sanitària i a bon preu, és si més no, menystenir la capacitat de la gent de saber que el tema de l’aigua és molt més important  i  que va més enllà del fet que l’aigua arribi a les nostres aixetes. A la gent també ens interessa la cura ecosistèmica del medi natural i ens importa també com es gestiona un bé que ens pertany a totes sense ànim de lucre.  Al mateix temps aprofitem per a repetir que defensem els llocs de treball de la plantilla necessària per seguir mantenint el servei a la nostra ciutat i el coneixement i el saber fer del que són dipositaris.

El que és cert senyor Mario, és que fa la impressió que vostè amaga les veritats. I les mentires, a costa de repetir-se-les, només fan que convertir -lo al que les diu en un mentider.

Santi Aragonès Roca. Taula de l’aigua de Terrassa

En resposta a les "mitjes veritats" del Sr. Mario Jiménez Malagón

En resposta a l’article publicat al Diari de Terrassa pel senyor Mario Jimenez Malagón article “Medias verdades, dobles mentiras”, la Taula de l’Aigua de Terrassa vol fer ús del seu dret de rèplica amb el següent escrit de resposta.

És obvi que un ciutadà com vostè,  pugui discrepar del camí que s’ha iniciat a la nostra ciutat per recuperar un bé comú, i un dret bàsic per a la vida digna de les persones, com és l’aigua potable. Però el que no pot qüestionar  de cap manera és que després de 75 anys de concessió del servei de l’aigua a Mina, ara toqui complir amb el que està escrit al contracte i es procedeixi a la liquidació i reversió ordenada de tots els béns bàsics que són imprescindibles per seguir prestant el servei de subministrament a totes les llars de la nostra ciutat.

I... resulta que el contracte diu textualment que: “transcorregut el termini de 75 anys, es donarà per amortitzat i indemnitzat el capital, les obres i les instal·lacions, a més de les despeses originades i, en conseqüència, extingida o caducada la concessió, quedant de propietat i plena disposició de l’Ajuntament l’explotació d’aquesta concessió, com la plena propietat de les conduccions, edificacions, instal·lacions i obres realitzades per la captació, elevació, conducció i distribució de les d’aigües, procedents de la captació concedida a aquest Ajuntament al 1934 i tots el drets que d’aquesta explotació i propietats es derivin “.

Senyor Mario, potser per desconeixement ignora que la concessió es va atorgar a nom d’uns industrials terrassencs, i posteriorment a Mina, sense cap tipus de concurs, perquè es va considerar que la gestió del servei seria sense ”ànim de lucre”, amb només un compromís de  compensar les despeses i les inversions realitzades, per portar i distribuir l’aigua a Terrassa.

La veritat ha resultat una altre i Mina està obtenint  uns beneficis d’un 10 % de les despeses d’explotació, més un 6 % de la compra d’aigua, més  un % superior en 1,75 punts a l’Euribor de tot el capital invertit. Aquesta anomalia del contracte s’ha mantingut fins al dia d’avui i cap govern municipal ho ha posat en qüestió.

Vostè tampoc es mostra favorable a què l’Ajuntament en dues ocasions no hagi acceptat els increments sobre l’aigua que proposava Mina. Li vull recordar que els increments sobre el preu de l’aigua a la nostra ciutat des del 2003 al 2015 han estat del 63,6 %, mentre que l’IPC per aquest mateix període va ser del 29, 8 %.

Ha de saber, que és obligació del nostre Ajuntament fiscalitzar els comptes de Mina al detall, abans d’autoritzar un increment de preu , doncs es tracta d’un servei públic, i és l’Ajuntament el titular indiscutible del servei. Ja era hora de que l’Ajuntament deixés d’autoritzar els augments de preu, només donant per bo un resum de comptes presentat per la concessionària , en la immensa majoria de casos sense auditar. És obligació del titular el control i fiscalització de les despeses, ingressos i inversions al detall per poder justificar qualsevol increment de tarifes.

Vostè també fa esment que l’aigua, en la seva opinió, no ha de ser el punt més important de debat a la nostra ciutat, però els fets demostren el contrari. La concessió finalitza el proper 9 de desembre després de 75 anys, i resulta evident que aquest fet obre una possibilitat immensa per obrir el debat a la nostra ciutat sobre la recuperació de la gestió pública i directa de l’aigua.

Parlar de” falta de intel·ligència emocional i afectiva a la nostra ciutat” és un insult al sentit comú i a la sensibilitat de la ciutadania de Terrassa. Ens està dient que encara els hi hem d’agrair als accionistes, siguin de Terrassa o no, hagin fet més o menys bé la seva tasca i que els hem de deixar seguir fent negoci per estalviar-nos els pleits que interposen, i donar-los 50 anys més de concessió confiant que després no ens en posaran de problemes?

Vostè creu que encara els hi devem favors després que durant 75 anys s’hagin lucrat amb compensacions molt superiors als diners inicialment invertits?

Hem d’acceptar el xantatge que estan fent a l’Ajuntament per tal que acceptin una de les dues propostes de pròrroga de Mina:  25 anys més de concessió, sense cap tipus d’inversió,  o 50 anys més amb inversions, amb la il·legalitat que comporta atorgar a dit, sense concurs de pública concurrència, una nova concessió?

Mina amenaça amb indemnitzacions milionàries si no acceptem aquestes “imposicions”, a les quals l’Ajuntament ha respost amb un contra informe d’un prestigiós bufet assessor, que com a màxim la indemnització no arribaria al milió d’euros, quantitat totalment assumible i que no comportaria increments de preu de les tarifes de l’aigua, amb la nova gestió directa.

Amb una gestió directa l’Ajuntament podrà disposar de més recursos econòmics, 1.800.000 euros de benèfics que anaven a parar als accionistes, per fer més inversions vinculats a la millora dels servei, a la millora de la qualitat de l’aigua, i les tarifes es convertiran en taxes, com a preus públics de l’aigua i hauran de passar pel control de legalitat i eficiència de la intervenció municipal, i com a taxes no es podrà tallar mai el subministrament de l’aigua a famílies per motius econòmics, i s’haurà de mantenir el cost real de l’aigua sense beneficis. De fet això de conduir els preus del servei de l’aigua a través de taxes és un imperatiu legal que ja fa anys que s’hauria d’estar aplicant.

També ens agradaria deixar-li clar que això que a ningú l’importa qui li subministra l’aigua, mentre el servei sigui constant, de qualitat sanitària i a bon preu, és si més no, menystenir la capacitat de la gent de saber que el tema de l’aigua és molt més important  i  que va més enllà del fet que l’aigua arribi a les nostres aixetes. A la gent també ens interessa la cura ecosistèmica del medi natural i ens importa també com es gestiona un bé que ens pertany a totes sense ànim de lucre.  Al mateix temps aprofitem per a repetir que defensem els llocs de treball de la plantilla necessària per seguir mantenint el servei a la nostra ciutat i el coneixement i el saber fer del que són dipositaris.

El que és cert senyor Mario, és que fa la impressió que vostè amaga les veritats. I les mentires, a costa de repetir-se-les, només fan que convertir -lo al que les diu en un mentider.

Santi Aragonès Roca. Taula de l’aigua de Terrassa

S'escriu Aigua, es llegeix Democràcia

Vine el 21 Octubre a saber com s'ho fan a París,Nàpols, Còrdova i Olesa.

No et perdis l'ocasió de conèixer altres formes de gestionar la cosa pública.

Construïm un abans i un després quant a la manera de fer política i de gestionar bens comuns, a partir de l'aigua, dret humà.

Participa! Innovarem entre totes i trobarem la manera de fer les coses bé, tenint cura dels medis natural i social, alhora que evitem la corrupció i el mercadeig amb l'aigua.

Més respostes a la proposta de Mina des de la Taula de l'aigua!

“La nostra proposta de Mina” no és la proposta de la ciutadania ni de la majoria dels nostres representants polítics de l’Ajuntament de Terrassa.

Amb l’article que ha publicat Mina en el Diari la Torre  amb el títol “ La nostra proposta : una societat mixta”, la concessionària actual del l’abastament d’aigua a la nostra ciutat torna a insistir i a pressionar a l’Ajuntament per a que Mina d’Aigües de Terrassa, continuï controlant el negoci amb una alternativa que qualifica com legalment viable, quan hi ha precedents molt recents que demostren que una concessió a dit, sense pública concurrència, en la línia de l’empresa mixta d’aigües de Barcelona, va ser declarada il·legal pel Tribunal Superior de Catalunya.

En la gestió privada que ha exercit Mina dels 75 anys de la vigència del contracte, l’Ajuntament no ha tutelat ni controlat efectivament el capítol d’inversions, ingressos i despeses, i ha estat a partir del 2011 quan ha hagut un canvi substancial en aquest sentit, i és ara quan s’ha demostrat de forma definitiva la falta de col·laboració i opacitat de la concessionària en facilitar tota la informació requerida pels serveis tècnics de l’Ajuntament i en la negació de la titularitat del servei que correspon, sense cap mena de dubte, al nostre Ajuntament, segons es recull a l’art. 85 i 86 de la  Llei 7/1985, reguladora de las bases de règim local o l’art. 66.3 del DL 2/2003, en un procés de liquidació d’un contracte.

Mina amb capital majoritari d’AGBAR, 100 % capital de la multinacional Suez, ha estat pressionant  amb el xantatge , en base a informes jurídics de part, amb l’amenaça de que si no obtenia la continuïtat del servei per 25 0 50 anys més, sense concurs públic d’adjudicació, demanaria una indemnització d’uns 60 milions d’euros pels bens que ella considera no reversibles, quan el que es desprèn de l’informe encarregat per l’Ajuntament a un prestigiós bufet d’advocats, es considera que tots els bens són reversibles, hi han estat substituïts i renovats i completament amortitzats, amb la qual cosa el valor residual de la compensació a Mina seria zero.

La gestió directa del servei incorporarà la subrogació de la plantilla de MINA ,adscrita a Terrassa i  també els hi garantirà per llei , les mateixes condicions laborals , socials i econòmiques que tenien acordades en conveni. A més els coneixements que han anat incorporant en els anys de servei no s’esfumaran pel canvi de gestió. Seria absurd, a més d’injust, no aprofitar aquest importantíssim recurs que és el coneixement de les persones que ja hi treballen.

No els sembla als senyors de la Mina que ja n’han tingut prou de beneficis durant 75 anys, tenint en compte que en aquest mateix període han estat incapaços de gestionar correctament les pèrdues d’aigua que superen el 21 %, quan hi ha exemples amb gestió pública de només un 8 %, i quan la majoria de la ciutadania de Terrassa ha d’afegir un sobrecost a l’aigua per comprar aigua envasada, pel seu mal sabor i la quantitat de sal i cal que porta ?

Una empresa que gestioni de forma directa un bé comú com és l’aigua aportarà nous reptes, podrà augmentar les inversions, ja que podrà disposar del que fins ara eren beneficis dels accionistes, en la millora de la xarxa i en la qualitat de l’aigua, no es tallarà mai l’aigua a cap família per motius econòmics, s’establiran unes tarifes més ajustades a les necessitats i possibilitats de cada moment, amb una atenció més realista a famílies nombroses i monoparentals, bonificacions a les famílies amb pocs recursos, es podran revisar les quotes de servei dels petits locals comercials i es portarà a terme una gestió integral del cicle de l’aigua.

Una empresa pública que sigui transparent, participativa i amb control ciutadà com ja està funcionant en ciutats com Paris i Nàpols, demostren com l’aigua amb una gestió pública eficient i sostenible econòmica i ecològicament, pot millorar preus,  la qualitat de l’aigua i dels aqüífers o rius que la subministren.  

Des de la Taula, anem més enllà dels principis de l’economia neolliberal. Hi ha altres maneres d’entendre l’economia, que a més de tenir en compte els números, que són importantíssims, té en compte altres factors imprescindibles. Anem pensant-hi. No volem una empresa pública a l’ús. Volem innovar i construir maneres més armonioses. És tot un repte, donat que les persones estem habituades a uns patrons individualistes, dels que hem de començar a desempallegar-nos.  La idea és bona. Entre totes haurem de fer que deixi de ser un somni i pugui ser una realitat.

I per acabar, agrair a l’alcalde de Terrassa, el seu posicionament i la seva valentia personal en aquests moments.

"Trilogia", en resposta al que va sortint a la prensa...

Amb la trio-logia d’allò d’“Amb diàleg, si hi ha ganes, s’avança”, “Terrassa i aigües turbulentes” i “La nostra proposta: una societat mixta”, culmina aquesta primera fase del drama, i cinema de terror en tres actes, que al llarg d’uns mesos s’ha presentat als mitjans periodístics locals.

De la primera entrega els diré que, com en qualsevol relat que ho pretengui ser, comença amb la descripció històrica dels herois, i també, com en qualsevol història escrita pels de dalt, s’oblida la plebe. Es parla dels prohoms i dels prínceps d’aquesta ciutat, també que “l’economia i la riquesa de Terrassa depenien en aquell moment històric d’empreses i d’organitzacions d’iniciativa local”, de les seves inversions i aposta pel futur.

I tant que sí, tot “atado y bien atado”, tal com va dir aquell. Només hem de veure com aquella proposta de “por España y el Caudillo”, i no per tenir beneficis, es canvia subtilment per a les nostres butxaques. I així, anys i panys. I no bastant això, a l’acord de retorn a la ciutat de tot el necessari (que s’havia pagat via tarifes), per a portar i distribuir l’aigua a les ciutadanes de Terrassa resulta que, a més de pagar el poble, les coses diuen són d’ells. Però bé, després de totes les amenaces, i més, que Mina fa a l’ajuntament, resulta que és el consistori el que tracta malament a “la nostra” ciutat. Vés per on, allò del lobito bueno, fins i tot, queda bé oi?

Al segon llibre de la trio-logia, “l’avi davant les aigües turbulentes, consulta al druida”, apareix un nou personatge: el conseller. Aquest bon home, sàviament, fa un viatge ràpid i confrontà el que passa a Europa. Les presses no el van permetre passar per llocs com París, Grenoble, Montpellier,… i els natius li van fer arribar un baül que oportunament va amagar. Aquest llarg viatge, el porta a la conclusió que això de tornar a mans públiques l’aigua, era cosa passada de moda o d’espanyolistes obsessionats. I va deduir que el millor en aquest cas, era compartir “la nostra” i trobar aliats no espanyolistes, com el PP de Terrassa i de Ciutadans, de Terrassa, per a defensar-la. I per donar força al seu bon treball, ens parla d’experts que diuen i desdiuen… i d’advocats dolents contractats per defensar allò públic, que fan informes parcials… I que els bons eren els advocats de Mina-Agbar, que eren “neutrals”. I al final, molt posat ell, se’n va cap a la Xina on un altre druida li suggereix que “l’important és l’objectiu i no els mitjans” (disculpes al lector per la meva traducció del xinès, allà parlava de gats i ratolins).

El final de la trio-logia és, com esperàvem, el desenllaç. El llibre de la “Nostra proposta…” per allò que deia de la història de l’avi al principi, en “la nostra” empresa. I es aquí on l’últim llibre ens mostra com serà (preveient futures entregues), “la nova nostra”. Allà dins, el mag treu la vareta i en un pim pam pum, construeix la caseta de colors, i es declara enamorat de la princesa amb aquella frase de “la nova concessió de l’aigua és molt llaminera”, i emulant un gran mestre, torna a moure la vareta i es resolen tots el problemes de la població.

Aquest llibre em recorda moltíssim a Hänsel i Gretel, i aquella bruixa malvada que entabanava els nens per engreixar-los i menjar-se’ls desprès. Mengeu, mengeu tranquils,… quan vulgueu ens podeu venir a veure i demanar. Nosaltres ens ocuparem de tot, ens diuen. Nous benefactors, com els d’abans entorpint el treball de l’ajuntament. Mengeu, mengeu tranquils, i a nosaltres ens deixeu fer, quan vulgueu ens veniu a veure que nosaltres ja ens ocuparem de tot. Tot plegat, una còpia dolenta de l’original.

Notes finals: que es van quedar al bal, per exemple: que els “seus” coneixements els hem pagat entre tota la ciutadania terrassenca amb les tarifes, com les instal·lacions, i com paguem darrerament tota l’auto propaganda que Mina-Agbar està fent, pagant nosaltres, és clar. Que de Mina només queda el nom. Que si l’amic europeu hagués obert el baül, hagués trobat que a París, d’on és filla AGBAR, la germana gran de “la nostra”, hagués trobat amb el tall de mànigues que li van fer quan van tenir ocasió, i que el model de gestió mixta va de cap a caiguda arreu.

No s’adonen aquests escriptors que aquesta trio-logia ja l’hem viscuda i ja sabem com acaba? Senyors trio-lògics, vostès ni poden ni són capaços de portar coses més apropiades per als nous temps. Nosaltres, els que ni ens aferrem al passat, ni parlem de modes, ni volem repetir errors anteriors, diem que hem de construir futur i que, per tant, arribem a la conclusió que: Gestió Mixta de l’aigua, No Gràcies! i que volem Gestió Directa i Participació Ciutadana.

Francisco Rodríguez
membre de la Taula de l’aigua

Defensem una gestió publica directa participativa de l'aigua

Aquests dies és important repetir que la gestió de l’aigua succeeix en el que és un monopoli natural. Així la competència només es dóna en el moment de la licitació. Després una sola empresa gestiona. Una sola.

La pregunta que ens hem de fer és : Com aconseguim que la gestió sigui eficient, transparent, i integral i ecosistèmica. I aquestes no són paraules buides. Tenen molt de sentit i ho vaig a explicar:

La transparència, l’eficiència i la cura del medi o els drets humans es defensen des de la consciencia individual i la col.lectiva , es defensen quan cada persona pensa en el Bé Comú i no només en el seu propi benefici.

A Terrassa, defensem la gestió pública amb participació de la ciutadania perquè estem convençuts que quan parlem d’aigua, el mercat, és a dir la gestió privada, o la mixta, obeeix a objectius crematístics, i s’anteposa la maximització de beneficis a qualsevulla altra consideració.

És impossible aconseguir el màxim benefici sense minimitzar costos i minimitzar costos implica retallar en cuidar tot allò que no sigui la butxaca dels accionistes. Tenir cura del medi és quelcom que surt car en aquest paradigma. I dir això no és fer demagògia, és tan sols explicar els principis fonamentals del capitalisme com a model econòmic.

A Terrassa volem que la gestió d’aigües tingui com a objectiu prioritari un servei de qualitat a les persones, tenint en compte el mediambient i la seva cura. No volem pensar en termes de “beneficis o dividends”. Les lleis de mercat no serveixen en temes d’aigua. Ho diem sempre: l’aigua no és un cotxe o qualsevol bé de luxe.

Al desembre d’enguany acaba la concessió de 75 anys que l’Ajuntament atorgà a Mina. I si bé és  cert que els inicis de l’empresa foren sense ànim de lucre, per abastir l’incipient indústria tèxtil, sense la qual Terrassa seria molt diferent, amb els anys va esdevenir una Societat Anònima, amb uns beneficis tan sucosos que fins i tot algú n’ha parlat en termes de caramel. Vull agrair aquí el paper imprescindible que hi jugaren en aquest desenvolupament de la nostra ciutat els milers de treballadors i treballadores que s’hi deixaren la vida a les fàbriques tèxtils. I vull també recordar que la "nostra Mina", de la que el Sr.Royes parla al Diari Terrassa, avui, 24 de setembre, no és "nostra" per moltes filigranes que faci a través de la seva Fundació, i ja no és només Mina, ara depèn d'Agbar i Agbar de Suez, gegants del sector. Aquesta setmana a més han tingut la "gentilesa" de finançar al BBVA en les actuacions que organitza al Centre Cultural. Potser aquest banc va mancat de fons, vès per on!

La història és la que és i cadascú va tenir el paper que va tenir.  I ara és el moment idoni per a posar l’aigua en mans de la ciutadania. Volem exercir el control i gestionar directament, per tal que l’aigua no sigui el negoci d’uns quants i sobretot per tal que l’aigua deixi de ser considerada un negoci, degut a la naturalesa excepcional del bé del que estem parlant.

L’aigua és un bé que es troba a la natura. La seva cura correspon a totes les persones. Hem de ser conscients de que la seva gestió té un cost que hem d’assumir entre totes. Aconseguir que arribi  a les nostres aixetes amb qualitat, evitar que haguem de comprar-ne d’embotellada, amb els costos mediambientals que hi incorpora, contemplar una gestió d’aigües residuals per tal de minimitzar l’impacte sobre el medi, coordinar-se amb d’altres municipis...Tot això té un preu. Ens agradaria no haver d’afegir-hi els dividends que s’emporten els accionistes quan la gestió és privada o mixta.

La gestió la pagarem entre totes, i les inversions i tot el que s’hi relaciona, tenint uns valors més enllà del merament crematístic. Per això els gestors han de perseguir l’eficiència a tots els nivells, des de la responsabilitat de totes les persones i des del cor, amb voluntat de servei a la comunitat.

 A Terrassa no volem una empresa pública a l’ús i susceptible d’ineficiència o de corrupció. Volem construir un model amb participació de la ciutadania i amb mecanismes de control eficaços. Per això és tan important la formació de la ciutadania i dels gestors de la cosa pública, per a transformar-nos en persones que tenen cura del medi, menys egòiques i menys egoístes.

Parlem de bens i subministres bàsics. Parlem dels comuns. A ciutats com París, que a sobre hi tenen la seu de les grans multinacionals del sector, ho estan aconseguint i l’experiència demostra que han millorat a nivell econòmic i mediambiental.

Deia Noam Chomsky en una entrevista que “és un error esperar alguna cosa dels líders”. Estem en un moment en que som moltes les que ens estem plantant i a risc de perdre una part important del nostre temps, el fem servir en la recuperació dels Comuns. M’agradaria construir una forma de gestionar de manera més amorosa i això és quelcom que hem de fer entre tots i totes.

La supervivència de la nostra espècie està demanant a crits un canvi de model energètic i un canvi en les maneres de gestionar més enllà de l’afany de lucre. El canvi comença en tu, en mi , en cadascuna de les persones que estem llegint. Necessitem estar pendents del que fem, de com ho fem i sobretot de per a què ho fem. Hem de ser capaces de mirar a mig i a llarg terme i pensar també en les generacions futures.

Posem-nos-hi!

Sonia Giménez (membre de la Taula de l’Aigua )

http://www.lasescapadas.com/wp-content/uploads/2008/01/mundomanos.jpgdir leyenda

Juliol: Ple històric per la gestió pública de l'aigua a Terrassa

El 21 de juliol de 2016, a escasos cinc mesos de la finalització de la concessió de la gestió del servei d'aigües de Terrassa amb l'empresa Mina-Agbar, s'ha votat per 20 vots, dels 27 regidors del Ple, en favor de la recuperació i gestionar-ho de forma directa.

Ha estat l'aparició d'un grup de ciutadanes compromeses amb el Bé Comú, la Taula de l'aigua,que va posar en el debat polític la recuperació del control real i la gestió participada d'aquest bé de totes, imprescindible per a la vida. Aquesta setmana ha estat una important passa en aquest recorregut d'un camí que no està  essent fàcil.

El poder econòmic que fins ara ha controlat i gestionat aquest sector no té cap ganes de deixar de tenir a les seves mans la gallina del ous d'or. Mina-Agbar està fent tot el que està en les seves mans per tal d'aconseguir-ho. D'una banda posant diferents querelles contra l'Ajuntament. D'altra banda anunciant de forma desmesurada les seves accions benefactores a través de la Fundació. No oblideu que totes aquestes bones accions surten del rebut de l'aigua que paguem entre totes. Ahir sense anar més lluny al Cinema Catalunya em vaig empassar un anunci llarg i convincent de les bondats de tal fundació, i és que si només coneixes una part de la realitat pots creure que són inmillorables.

Aquesta setmana,el poder polític ha estat capaç finalment d'escoltar la veu d'una ciutadania compromesa i ocupada en aconseguir que quelcom tan important estigui en mans de totes, per tal que ningú pugui pensar l'aigua en termes de benefici, sinó com a servei públic per a satisfer un dret humà.

No totes les forces polítiques. N'hi ha que encara dubten, com és la força encapçalada pel regidor Sàmper, i d'altres que defensen la privada, com Ciutadans i el PP, encara que pels ciutadans, ho vulguin veure o no, és una opció més cara, ja no només en preu, sinó en conservació del medi i els ecosistemes.

Terrassa és al punt de mira de moltes ciutats i pobles perquè és una de les poblacions més grans del territori. A Terrassa aconseguirem entre totes un model de gestió directa que serà exemple de transparència i de participació, perque a la nostra vila ens interessa el benestar de les persones i la cura ecosistèmica del planeta.

I com sabem que els humans som presa fàcil de temptacions, i volem evitar males praxis, haurem de començar construint models de control eficients i tenir gent preparada, més enllà d'egos, que facin bé la feina pensant sempre en el bé comú i sense por de ser fiscalitzats.